Mans a les butxaques.

Una clau que ningú sap què havia obert en el seu temps de gloriosa esplendor, quan algú hi pensava durant els segons abans d’acariciar-la (o engrapar-la) per donar-hi una volta (o dues) i descobrir una realitat que restava oculta sota l’anonimat que proporcionava el pany d’una porta, o d’un calaix, o d’un bagul, o d’una capsa, o d’una capseta, o d’un armari, o del que fos. Però la qüestió és que s'hi guardava quelcom amb suficient valor com per deixar-ho sota l'estricte vigilància d'una petita i gairebé imperturbable ranura.

La miro, no recordo com va arribar a la butxaca d’aquell abric, ni tant sols recordo haver-la vist mai, simplement estava allí. Només la imaginació em pot arribar a fer comprendre la funció d'aquella clau. No vull trobar el pany que s'ajusta a les seves formes, segurament m'enduria una desil·lusió. Prefereixo pensar que en algún racó del món algú busca aquest objecte, algú que el necessita per obrir una porta, o un calaix, o un bagul, o una capsa, o una capseta, o un armari, o el que sigui... I que només el destí pot determinar si ho aconseguirà o no.