I de nou buscava aquella mirada entre la multitud, recordava la foscor, aquella agradable foscor, i pensava en tot allò que l’havia portat en aquella situació, que li havia provocat aquella estranya sensació de frustració i odi envers tot, que l’obligava a aferrar-se a una sola esperança, a oblidar qualsevol alternativa, qualsevol altre camí...
Sabia perfectament que tot allò pel què havia lluitat s’esfondrava sota el pes de la realitat, que tots aquells anys d’esforç no havien portat a enlloc, simplement ara s’esborraven per la necessitat de repressió que mostrava una humanitat domesticada i educada en uns falsos valors, uns principis que no havien estat meditats individualment, simplement acceptats col·lectivament.
Amb el temps comprengué que mai més tornaria a veure aquells ulls, aquella mirada que li havia robat tot. Simplement ara respirava, havia descobert la creació premeditada de necessitats, la hipocresia que ho impregnava tot, el foc extint de la revolta humana , i comprengué que no es pot alliberar algú que no vol ser alliberat, que prefereix romandre pres.
Somrigué.
Tant sols recordava aquella cançó, i no necessitava res més.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
que macoo xep.
puuf t'he deixat un comentari i no s'ha publicat, quina estafa xd.
res, que era per dir-te que ets un privilegiat perque t'estic escribint des de la biblioteca de st Celonii xd.
auu, un petoo xeik, i estic esperant que acordem el dia per fer la recerca de la clau :)
Publica un comentari a l'entrada